08 de febrer 2017

Uns dies de descans a les muntanyes

L’estada al Centre Primari de Salut va ser una mica avorrida per què van venir poquets malalts. Vaig quedar esgarrifada per què tenien un llibre de Salut Mental i el vam repassar amb l'auxiliar del centre. Hi havia diagnòstics de psicosi, moltes epilèpsies i convulsions, que els tenien en tractament. Tenen uns punts a preguntar al pacient;  per exemple: per l’epilèpsia i si contesten que sí a les preguntes els donen tractament anti-epilèptic, si han dit disbarats o veuen o senten coses estranyes els tracten amb no sé quin medicament, perquè no ho vaig aclarir, etiquetats de psicosi. 

El centre es l’antítesi de la higiene, tot emmoquetat, cap finestra ajusta, hi fa fred, hi entra pols, caixes i més caixes de material i medicines per ordenar, hi havia uns fusters a sobre de la moqueta ronyosa fent serradures, pòsters amb suggeriments de salut penjats del tort, uns damunt dels altres… i a ningú li molesta, ningú s’immuta. Amb tres dies en vaig tenir prou.  

Ara fa una setmana que sóc a Katmandú per a decidir quin aparell de Rx s’ha de comprar i el disseny de tot el mobiliari, taules, taulells, armaris, estanteries, llits del personal…; servei a servei, he anat fent dibuixos, discutint materials, i quan ho he tingut tot fet i escrit, no els hi ha agradat que les mides fossin en centímetres, ho volen en polzades, torna-ho a fer tot! 

En Michael ha vingut uns dies per perfilar detalls i tornarà a finals de febrer que esperem estiguin acabant les obres. Ara comencen a pintar, després venen a posar les portes i finestres d’alumini que vam haver d’arrencar per què eren de fusta i n’hi havia algunes que estaven rosegades pels tèrmits. I per últim hi aniran els electricistes; aquí no s’empotren els endolls, van dins unes caixes enganxades damunt de la paret. Seran els últims per què els fusters ho portaran tot fet. Els he fet uns dissenys estàndar per què no s’hi hagin de trencar el cap, vagin ràpid i sigui més econòmic. Tots els armaris tenen la mateixa mida, els podem distribuir com vulguem, totes les taules iguals, el mínim material penjat de la paret, per què en un país amb perill de terratrèmols s’ha de vigilar que no pugui caure res sobre la gent.    

Jo estic intoxicada per la pols que hi ha per tot arreu. Vaig amb el Ventolin a la butxaca. Com que ara ho tinc tot encarrilat i a l’hospital només em faltaria la pudor de pintura, he decidit fer un recés i m’en vaig a les muntanyes, una setmana, a caminar per veure els Anapurnes. A respirar aire fresc i ha descansar una mica, que porto un mes de molt tràfec i la meva paciència té uns límits. Així que és millor que vagi a airejar-me. El meu amic Kami Sherpa m’ha fet una ruta de 7 dies adequada a la tercera edat, per peus i genolls delicats i m’ha posat un guia per què no em perdi i torni, que encara tinc una bona feinada. Marxo demà passat. En tinc moltes ganes.