31 de gener 2017

Visita a l'Hospital del Govern més proper


El viatge fins a Sindhuli ghadi, on està l’hospital ha sigut terrible, dues hores en una moto de paquet per una carretera horrorosa i molt perillosa, plena de revolts i més revolts, i amb uns barrancs on no es veia el fons.
He estat cinc dies treballant amb els metges de l'hospital, per saber de primera mà com funcionen els hospitals per a la gent pobre.
M’han sorprès gratament. En aquest hospital hi ha un grup de vuit metges joves que estan obligats a fer dos anys d’assistència en un hospital rural, un cop acaben la carrera, abans d'estudiar una especialitat. La seva dedicació, compartint dubtes, ajudant-se entre ells dia a dia, funcionant com un  equip, m’ha agradat molt. M’han tractat molt bé, han traduït tot el que els malalts explicaven i demanàven opinió molts cops, volien aprendre.
L’hospital és com tots molt brut, totes les finestres obertes, pols per tot arreu, lliteres amb llençols que no es canvien, sensació de molt desordre, i falta de privacitat absoluta. Mentre visiten un malalt n'hi ha tres més que s’han ficat a la consulta i l'hi allarguen al metge papers d’analítica, rebuts conforme han pagat, li fan preguntes, i ell va fent com si res, responent a tothom mentre visita. És quelcom molt xocant, i a la pregunta de per què no tanquen la porta, diuen que és impossible, que no poden, amb la feina que hi ha, estar tot el matí barallant-se amb els malats i els parents. 

Dissabte hi va haver un accident de trànsit greu, va bolcar un jeep amb 16 persones a dins, van arribar tots els ferits alhora amuntegats en ambulàncies. L’hospital va rebre l’avís mitja hora abans i en deu minuts tot el personal va col·laborar per muntar un dispositiu per assistència múltiple. Van posar al hall de l'hospital tots els matalassos dels llits lliures estesos a terra, pals de sèrum, caixes de guants, material  per vies, pulsioxímetres, aparells de tensió. 
Quan van arribar els accidentats, dos metges feien la tria de gravetat i nosaltres, els altres tres metges que estàvem allí amb les infermeres, anàvem atenent-los a tots. Em vaig fer un fart de mirar radiografies, m’els vaig conèixer a tots un per un. 
Una mà catastròfica, un nen amb defensa i molt dolor abdominal amb tension arterial justeta, una dona amb fractura cervical i un aixafament lumbar, i un home amb 7 costelles trencades es van derivar a Dulikel i Katmandú, un cop feta l’estabilització, analgèsia, immobilització i cures. He de dir que la família de la dona amb fractures vertebrals va haver d’anar a la farmàcia a comprar un collaret cervical, ells no en tenen. Ficar-la de nou a l’ambulància, que és un jeep amb un seient llarg que fa de llitera, va ser una odissea, m’hi vaig trencar l’esquena.
Al cap de tres hores tothom estava controlat, curat, enguixat i els que ho necessitaven, ingressats.
Es nota que estan avesats als accidents múltiples, cosa que no m’estranya veient com van d’atapaïts de gent els vehicles, començant per les motos que molts cops en veus amb cinc persones a sobre.

Diumenge era festa per algun Deu determinat i no hi havia consulta externa, però van venir igual i el pobre metge d’urgències no va parar ni un segon, i mai cap mala paraula; increïble, pobre xicot. A sobre li arribàven les urgències que aquí son urgències de veritat, una sepsi a 40ºde febre, un nen cremat, una noia de 16 anys amb intent de suïcidi, un que s’ofegava, i un suïcidi consumat, al que han de fer l’informe legal, un que ha caigut de dalt d’un arbre, etc... Cada setmana, des del terratrèmol, reben un promig de tres persones que s’han tret la vida, diuen que és la zona amb l’index més alt de suïcidi de Nepal.


Ahir va venir un traumatòleg, de les 18 visites que vaig fer amb ell, la majoria eren fractures, dues tíbies, una clavícula, costelles, una triada de genoll, un malèol peroneal, un radi, un hematoma de Moreïl Lavalle, etc, etc... aquí no venen per què s’han torçat un dit o els fa mal el genoll, venen trencats, trencats.

  
Avui torno a ser a Sitalpati, han tret una part de la runa, no respiraré tanta pols. Els treballadors que estan enrajolant els lavabos comencen a treballar a les deu del matí, paren per descansar al migdia i tornen a la feina fins a les sis, van a ritme caribeny. Cobren per dia de treball: a més dies, més sou, l’amo no hi és, i no acaben mai. Em posen dels nervis.

Ara estaré tres dies de visita al Centre Primari de Salut d’aquí, veient com funcionen, quin tipus de malalt ve, i quina assistència els donen per veure com podem treballar conjuntament per millorar la salut d’aquesta gent.

24 de gener 2017

Treballant intensament pel nou hospital


La Marta Miquel informa: Estic a Nepal, primer uns dies a Katmandú cercant la millor oferta per equipar l' hospital. He visitat unes quantes distribuïdores i després he anat a veure el resultat dels seus materials a hospitals que ja funcionen des de fa temps i ja tenim donada l’ordre de compra del material d'àrea d’ingresos, infermeria, sala de parts, consulta externa i esterilització.
Ens falta el laboratori que està essent una mica més complicat, però en dues setmanes estarà resolt.
Hem parlat amb els arquitectes que són els que estan subministrant treballadors per fer les obres. Voliem paletes, electricistes, lampistes o fusters locals, però la seva manera de treballar no era l’esperada i per sort ha vingut gent molt professional de ciutat.
Les obres estan molt avançades tot i que encara falta una mica.
Estic vivint entre runes i molta pols, sense aigua corrent perquè el dipòsit tot just està acabant la fase d'assecat i fins la setmana que ve no es pot omplir. D'aigua n'hi ha de disponible, però a galledes.
Aquesta setmana estaré a un hospital del govern que segons sembla està sota mínims, a 45km d'aquí, per a veure com funciona i com treballen amb els malalts i veure quin tipus de patologies vénen.
I després estaré un dies al Centre Primari de Salut que ja conec de visitar-lo l’any passat. Han canviat la persona encarregada que era un desastre, i hi ha una noia qualificada de Health Assistant, que ve a ser com una Paramèdica que té moltes ganes de treballar, sobretot amb les dones i criatures que aquí pateixen molt. Està molt contenta de que hi hagi un hospital a la vora on poder enviar les patologies que ella no pot resoldre.
Per sort els veïns de sobre nostre tenen wifi, són els únics de per aquí, i podré tenir Internet, tot i que just ara se n'ha anat la llum. Cada dia se'n va quan es fa fosc, just quan més es necessita. Paciència.

Us deixo unes fotos de com esta l’hospital i la meva supervivència.


Urgències

RX

Laboratori



habitació 2 llits

habitació malalts infecciosos 3 llits

Obres