15 de setembre 2014

Bones noticies per als nostres projectes



La incansable lluita d’en Michael durant dos anys está a punt de tenir els seus fruits, la constància, la determinació, la paciència i la defensa dels pobres per sobre de tot, han aconseguit que en Yeshe, el fals metge de lHospital de Humla, hagi sigut empresonat per tot el mal que ha fet als seus conciutadans. Aquesta és, una molt bona noticia
Durant tot aquest temps aquest senyor ha estat intentant presentar una pila de documents al seu favor que finalment s'han demostrat tots falsos i per tant ha sigut detingut immediatament i ficat a la presó. Aquest mes d’octubre en Michael tornarà a Katmandú on ja probablement, i dic probablement perquè en aquests països la lluita d’una ONG és molt més complicada del que podem imaginar, tinguem definitivament l’Hospital de Simikot a mans de CITTA i puguem començar de nou a treballar per què la salut de la gent pobra i deixada a la seva sort a les muntanyes de l'Himalaia a 3000m d’alçada sigui una realitat.

MOLTES GRÀCIES a tots els Col·laboradors de Pont Solidari Al Món, per la vostra constància en les aportacions a aquest projecte durant tot aquest temps d’espera, confiem en que ben aviat podrem ajudar en tirar endavant aquest Hospital.

En l’última estada a l’Índia vam treballar per millorar l'esterilitat del quiròfan. Un dels problemes que hi havia era la neteja de la roba feta servir durant les intervencions quirúrgiques. Es van deixar uns diners per a comprar i instal·lar una rentadora que està fent un gran servei. Fins llavors la roba es rentava en unes peroles a mà i amb aigua freda. Avui la rentadora ja treballa per a tenir millors condicions higièniques. També s’ha comprat un aparell per a esterilitzar el quiròfan un cop acabada la feina del dia. Les infeccions post quirúrgiques s'han reduït dràsticament a l’Hospital de Juanga.

El nostre estudiant dinfermeria ha començat el segon curs després de passar el primer amb bones qualificacions. Està molt satisfet, orgullós i agraït per la nostra ajuda. Hem pagat la matrícula d’aquest nou curs amb molta il·lusió, ajudar a què aquest noi orfe, que ha passat per a moltes dificultats en la seva curta vida, a que pugui tenir una professió, és també un orgull per a nosaltres.

Isolana Fundació i els nostres socis seguim col·laborant a través de l'Associació Pont Solidari al Món amb els nens i nenes de Limpio, a Paraguai, criatures amb dificultats per a seguir el ritme del curs escolar. L’equip multi disciplinar que treballa amb ells per a què el seu rendiment millori segueix treballant amb un èxit que els pares i la canalla ens agraeixen molt.

Tot i les dificultats pels temps de crisi que estem passant, els tres projectes l'Associació segueixen tirant endavant gràcies a la vostra col·laboració. A tots els socis, us transmetem un fort agraïment de totes les persones que reben la vostra ajuda.

Anna Pla
Marta Miquel

01 de juny 2014

Els projectes van endevant



A Limpio els nens i nenes amb dificultats per seguir el curs normal segueixen tenint el suport de l'equip format per Logopeda, Fonoaudiòleg, Psicòleg i Neuròleg gràcies a la col·laboració de ISOLANA FUNDACIÓ que continua aportant el pressupost d'aquest equip. 
Els pares, els mestres i sobretot els nens i nenes valoren molt positivament aquesta ajuda extra. Tots els alumnes atesos han fet importants progressos en el seu desenvolupament escolar a excepció d'un cas, en el que gràcies al treball dels professionals, es va detectar una malaltia neurològica que ha pogut ser dirigida a especialistes hospitalaris per a fer un tractament més acurat.





En Babu, el noi orfe afillat a l'hospital de Juanga, a qui Pont Solidari apadrina els seus estudis Universitaris, ha aprovat els exàmens del primer any de carrera amb molt bones qualificacions. Està molt orgullós i feliç del seu esforç i molt agraït per la nostra ajuda.




A Nepal, en Michael segueix lluitant per a recuperar l'hospital de Humla. El camí ha estat llarg i molt difícil degut a les martingales d´en Yeshe que ha fet tots els possibles per a dificultar la investigació policial i judicial, confiant en l'alt grau de corrupció a tots nivells que hi ha al seu país. Malgrat la seva astúcia i gràcies a la seva poca intel.ligència, després d'un any i mig de la incansable lluita d'en Michael estem quasi a punt de tornar a tenir l'hospital a les nostres mans i per tant, a disposició de la gent de Humla que es troba vivint a les muntanyes de l'Himàlaia en la més absoluta pobresa i aïllament. Aviat podrem començar de nou a ajudar-los. Tot l'equip que vam estar-hi fa un any i mig estem desitjant tornar-hi, sabem que ens necessiten.
Avui hem rebut bones notícies d'en Michael que és a Katmandú per enèssima vegada des que varem descobrir que en Yeshe enganyava a CITTA, a altres ONGs i per sobre de tot a tota la seva població fent-se passar per Doctor en Medicina amb tots els documents molt ben falsificats. 
La constància, la paciència i una estima immesurable a la gent pobre per part d'en Michael, faran que aquest senyor i la corrupció no es surtin amb la seva. Des de Pont Solidari li agraïm la seva perseverança; no és gens fàcil, és mes aviat desesperant, lluitar amb tota la raó a les mans, essent estranger, en un país del tercer sector. 

De l'hospital de Juanga rebem notícies afalagadores, el quiròfan funciona a la perfecció, les infeccions han baixat molt des de que en les dues últimes visites, vam treballar conjuntament amb el personal de l'àrea quirùrgica nous protocols d'higiene i esterilització.
Les infermeres s' enrecorden i enyoren a l'Anna Estruga que va fer una molt bona feina aquest passat mes de febrer amb elles. Ens diuen que se senten molt orgulloses de saber que estan fent la seva feina molt ben feta, sempre al servei del malalt, i que se les hagi reconegut la seva professionalitat per part nostra, les fa molt felices. 


  

06 de febrer 2014

NOVA ESTADA A JUANGA DE MARTA MIQUEL

Aquests dies passats he estat a l’ Índia altra vegada. He anat amb l’Anna Estruga, una infermera encantadora de l'Hospital Parc Taulí. Hem fet bastanta feina tot i que anàvem apretadetes de dies, no és pas època de vacances i per tant hem hagut de fer apanyus als nostres llocs de treball.
A l’Hospital de Juanga ens esperaven com sempre amb els braços oberts. Sempre contents de tenir gent de fora que els ajudi a tirar endavant i sobre tot aquest cop, les infermeres estaven molt il·lusionades per què venia una persona a dedicar-se exclusivament a elles. Tenen moltes ganes de millorar i gran interès per aprendre. Elles no tenen com nosaltres oportunitats de fer cursos, l’India rural està molt allunyada de les ciutats i els seus sous serveixen en la majoria de casos per col·laborar a la deficient economia familiar.


Només arribar ja he rebut unes quantes males notícies, un dels treballadors que més m’estimo per què ha fet un gran progrés en la seva feina de neteja del quiròfan, no hi és. Pregunto per ell, em diuen que la seva mare s’ha suïcidat fa uns dies i tota la família està molt afectada, no ho entenen. Demano al Govinda que m’acompanyi per fer de traductor, vull veure’ls, els vull donar una mica de consol. No ho aconsegueixo però estan molt agraïts per la meva visita, són molt bona gent.
Al fer-se de nit veig que hi ha un personatge nou. Un home vestit amb roba militar portant una escopeta enorme, fa guàrdia totes les nits, vigila que l’hospital no sigui atacat. Hi han hagut amenaces serioses per la persona d’en Govinda. Algú de molt mala reputació vol calers, diu que totes les ONGs són corruptes i que ja va sent hora de que Citta entri a la roda de la corrupció.
De dia en Govinda no es mou del recinte i porta un guarda espatlles. Altres vegades havia rebut amenaces però eren de gent poc important. Aquest cop crec per els detalls que em dóna, que la cosa és bastant més seriosa. 


El primer dia tot són novetats per l’Anna, que no triga a ficar-se totes les infermeres a la butxaca amb la seva simpatia i saber fer. Treballa amb elles matí i tarda, es fa un bon embolic amb els noms, però té una bona impressió de com fan la seva feina.
Jo aprofito que hi ha quiròfan per vestir-me de verd i passar tota la tarda veient com operen quatre malaltes amb patologia ginecològica. Quedo molt sorpresa: el quiròfan està impecable, tot en ordre, segueixen fil per randa tots els procediments que vam decidir en l’última visita al gener de l’any passat. El Dr. Topan em diu que les infeccions han quasi desaparegut i me'n dóna les gràcies. M’empipa especialment que m’ho agraeixi a mi i li dic que hauria d’haver sigut ell, qui posés ordre al seu quiròfan, a la fi son els seus malalts -no els meus- qui pateixen les conseqüències de la seva deixadesa en ensenyar o imposar unes normes estrictes de neteja i esterilització.
La veritat és que ara dóna gust veure com tothom va vestit de verd, amb gorra, mascareta i xancles específiques. Fins hi tot les infermeres, les més reticents a treure’s els sari i vestir-se de verd, ho fan i contentes. S’havien de posar unes cortines per canviar-se a dins del recinte de quiròfan i no ho han fet i per tant es canvien de roba a fora. Agafo fil i agulla i els deixo les cortines fetes. Ara ja es canvien on pertoca.
Veig que tota la roba que es fa servir a cada intervenció ja no corre bruta per terra, es posa en remull en cubells nous, l’ instrumental es neteja amb molta cura després de cada intervenció i es posa en formaldehid abans de ser esterilitzat en una olla nova que es va comprar l’últim cop que vaig ser aquí.
Hi ha una cosa que no m’agrada gens, la roba rentada a mà, per eixugar-la la pugen al terrat i l’estenen per terra. El terra d’un terrat ja sabem tots com és, i per tant no és el millor lloc per eixugar una roba que es farà servir al quiròfan. Proposo fer un estenedor i comprar pinces per què no voli, accepten i fem l’estenedor amb pals de bambú.
  
Entre els malalts que hi ha, tenim una senyora baixeta i molt prima que pel damunt d'una de les seves cuixes porta el sari tot estufat. En Govinda em crida per a parlar-me del cas. La dona ha aparegut aquest matí tota sola a l’ hospital, ve d’uns 200 km. lluny per què algú li ha dit que és un bon hospital i s’opera a gent molt pobre. Té una tumoració bastant més gran que una pilota de futbol que ha crescut al llarg de 20 anys, penja d’un pedicle del engonal esquerre. La valorem amb el cirurgià que està d’acord en operar-la a la ciutat després de que un TAC ens orienti de quina mena de tumoració es tracta. 
Un nou mal de cap per en Govinda. La dona està sola i ha costat Déu i ajuda trobar un familiar que vingui a donar raó de la dona. Sap que és pobre de solemnitat ella i les dues filles que té. Sense familiars acompanyants que a més a més facin una donació de sang no se l'operarà, són normes estrictes dels hospitals a l’Índia. El cirurgià i l’hospital costaran 20.000 rupies, uns 250€, més el preu del TAC i els viatges a ciutat. No la vol enviar sola a fer-se l’exploració, la majoria de gent que viu al camp no saben moure's a la ciutat, no saben llegir ni escriure, i passen molta por.
L’enviem amb una persona de l’hospital, torna amb bones notícies, el cirurgià diu que l'enorme tumoració es podrà extirpar. La setmana que ve l’operaran a Cuttack. Una de les filles anirà directament a l’hospital de pagament, i nosaltres enviarem la dona en quan la filla hi arribi. Citta es fa càrrec de tot.  
Uns dies després hem anat a veure la malalta ja ingressada al hospital privat de Cuttack, estava amb la seva filla i un nét petit que no tenien on deixar-lo, en espera de que l’operin demà. Per cert, el nostre hospital pels pobres és infinitament millor que el que he visitat avui. Tot i ser privat, l’habitació de la pacient semblava una petita cel·la de presó, era molt però que molt brut, una sensació de soledat absoluta m’ha envaït  quan la dona ens ha vist. Ha tingut una alegria immensa, ens ha agraït mil i una vegada la nostra ajuda. En Govinda els hi ha donat diners per què puguin comprar menjar per aquests dies, l’ hospital no en dóna ni als pacients ni als familiars i elles estan sota mínims
Dos dies després ens truquen per dir que l'operació ha estat un èxit i  la dona pesa 9 kilograms menys. Estem molt contents però qui més ho celebra és en Govinda. Ens imaginem la dona caminant lleugera, deu de ser tan feliç!


He intentat que el sistema elèctric del l’hospital sigui segur. Fa tres anys que batallo amb aquest tema però no hi ha manera. Els vaig portar un diferencial i uns magnetotèrmics per què tinguin un sistema segur, però sempre criden un noi que només sap empalmar cables amb trossets de cinta aïllant. Tot i que vaig insistir en que aquest no el volia me'l van tornar a portar. Ni tester, ni pela cables, ni tornavís específic, no sabia com anaven les regletes per empalmar cables, evidentment no ens en vam sortir. Els magnetotèrmics van funcionar però el diferencial general que s’havia de col·locar al punt principal d’entrada de corrent a l’hospital no hi va haver manera de fer-lo anar. Per fi han entès que ha de venir algú de ciutat, la setmana que ve vindrà un enginyer elèctric i espero que per fi s’aclareixin. He canviat tots els endolls, estaven esgarrifats del preu dels de bona qualitat, dos euros i mig la placa i dos l’endoll. En vam canviar uns vint, tots els aparells del quiròfan ara van amb presa de terra i ja no fan pampallugues en connectar-se al sistema elèctric. 


Hem donat la classe de Primers Auxilis que he anat fent cada any, als alumnes de la classe 5, són els nous que vénen de primaria i cada any els hi explico el que els seus companys més grans ja van fer. Com que sé que aquesta classe sempre els hi ha agradat molt a tots, proposo un dia per a repetir-la amb tots els alumnes junts. S’ho han passat molt bé recordant què fer en les situacions d’emergència ja treballades, com són: una convulsió, una picada de serp, una cama o un bras trencat, una ferida sagnant, una persona inconscient, etc.


L’últim dia amb l’Anna vam reunir a totes les infermeres, al qui fa les cures, al farmacèutic, al xicot del laboratori, i als dos homes que es cuiden de l’esterilització i neteja del quiròfan. Els vam felicitar per les millores que havíem pogut veure en la seva feina, la confiança que havíem detectat en els malalts i familiars en l’hospital, l'important descens de les infeccions post cirurgia en aquest últim any, només petits detalls quedaven per arrodonir un servei que ens havia semblat envejable per a qualsevol professional del seu país. Ens van demanar que es compressin guants amb més freqüència, i una rentadora per la roba.
La neteja del quiròfan es fa fregant amb lleixiu cada dia i amb formalina un cop per setmana. Els vam proposar de comprar un aparell que distribueix la formalina en aerosol fent molt més eficaç l’esterilització, cosa que van acceptar de molt bon grat, perquè fregar amb aquest líquid és molt irritant per a qui ho ha de fer.
Aquest aparell i la rentadora estan concedits. Hem deixat diners per aquestes compres, i per tirar endavant la construcció dels dipòsits de residus de l'hospital. L’Índia està canviant amb rapidesa, ho hem notat, el govern exigeix als hospitals siguin de ciutat o rurals que es reciclin totes les deixalles. A Puri que és una ciutat gran, s’estan construint clavegueres, tota una novetat, però com sempre tenen coses que et deixen estorat. S’han multiplicat per deu els gossos, perillosos per assalvatjats, que ronden al voltant de l’hospital. A la meva pregunta de per què, la resposta és sorprenent: A Bubaneshwar, ciutat important que tenim a 70 km, feien nosa, provocaven molts accidents de trànsit, així que el govern va tenir una brillant idea, els va recollir i en camions els van deixar anar a les àrees rurals i ens n’han tocat uns quants. 


Dues setmanes que han donat per a molt i que ens ha deixat tant a l’Anna com a mi molt satisfetes de com ha anat millorant el servei que dóna aquest hospital petitet a les persones pobres d’aquest trosset d'Índia que ens té el cor robat.


Vam marxar com sempre amb llàgrimes als ulls, ens han tractat molt bé com sempre, ens estimen molt, ens agraeixen tot el que els aportem, nosaltres també ens els estimem molt i acabades d’arribar a casa ja mirem el calendari pensant en quan hi podrem tornar.


En Michael és a Nepal, esperem que en pocs dies tinguem, després de un any i mig de lluita, una resolució favorable per a poder continuar treballant a Humla.