05 de febrer 2013

Estic a L'India


Estic a l’Índia, amb els meus indis a Juanga.
Una escapadeta per ajudar-los a organitzar-se una mica millor en l’àrea quirúrgica. Esperava trobar unes obres acabades després d’un any d’espera pero tot i que han tingut temps de sobres només n’han fet la meitat, sort que al menys han triat lo més important que és tancar bé l’àrea que estava una mica a l’intempèrie i de tant en tant volaven ocells pel quiròfan.
No serà fàcil canviar els hàbits que tenen, però els veig amb ganes de fer les coses bé a quasi tots, veurem què passa perquè aquest any, no sé si és que em faig gran però tinc menys paciència i quan em fan enfadar crido i s’espanten. Segueixen amb el sistema de dir me “yes, yes” a tot encara que no hagin entés res, per tant a vegades el resultat de la feina feta no és l’esperat i em treuen de pollaguera.
Com sempre, em van explicant una desgràcia darrera l’altre. A un se li ha mort la vaca, a un altre que el pobre home no té cama, ni ortopèdica per a més desgràcia, ara té cataractes i no s'hi veu, m’ha demanat ajuda per operar-se. Una nena amb qui teniem relació l’han casada i una altra que volia estudiar ja li han trobat home per matrimoni.
El senyor que vaig pintar en un quadre i li vaig regalar ja és mort.
Segueixen les batusses entre famílies en la majoria de cases i també a l'hospital que té problemes amb una persona que havia treballat aquí i la van fer fora per fer la feina mal feta. Ara està fent la vida complicada al pobre Govinda que es passa el dia anant al jutjat. El dia abans d’arribar jo un poc més i s’el carreguen per encàrrec, sort que el cop de bastó que havia d’anar al seu cap va anar a para al vidre de l'auto que es va trencar en mil trocets.
Sempre hi ha un drama o altre, aquesta gent són molt complicats i enrevessats.
De totes maneres a mi sempre em tracten molt bé i em fan bastant de cas perquè aquest hospital ha canviat molt, s’han tornat molt nets, que és una de les coses que més falta els feia i són molt conscients del canvi tant els treballadors com els malalts.
Tinc deu dies per fels-hi entendre que al quiròfan s’ha de vestir pijama i la roba que duen se l'han de treure, que les mascaretes no van sota el nas, que l’instrumental s’ha de rentar a consciència peça a peça i amb delicadesa, fer instalar una pica nova per què els cirurgians es rentin i canviar la vella per una de nova per netejar el material brut; la que hi ha és bruta i rovellada, impossible d’aprofitar. El fuster ens ha de fer una taula de treball ja que fins ara tot es feia a terra, i unes estanteries per l’habitació magatzem. Quasi res…


4 de febrer
Les piques les hem comprat a les quibambes, el ferrer ens ha fet els suports una mica rupestres, i el lampista les ha col.locat, després d’una setmana de batalla. Hem enrajolat parets, i vam tenir una reunió amb tot el personal de quiròfan, cirurgians inclosos, on els vaig cantar la canya per tota la bruticia recol.lectada al llarg dels anys que hi havia a tota l’àrea quirúrgica. El daltabaix va ser considerable i sembla que s’han posat les piles. Pero per què us feu una idea del que costa qualsevol concepte. Els dic que les baietes i mopes quan acabin de fregar al cap del dia les deixin a la nit en lleixiu, doncs bé, tal i com queden després de fregar les fiquen en una galleda amb tres dits d’aigua i hi tiren un grapat de lleixiu en pols. L’endemà a la galleda hi ha com una sopa espessa i grisa que fa angúnia de veure. Ja ho hem corregit, primer netejar les baietes i fregones amb aigua i sabó  i després en remull amb lleixiu fins l’endemà.
Poquet a poquet van fent, pero costa… lo que no està escrit.

Avui he fet la classe de primers auxilis als nens i nenes d’onze anys. Encantadors, he tingut un munt de voluntaris per practicar embenats i tota mena de assitències a ferits i malalts, s’han divertit molt, feia una setmana que esperaven aquesta classe amb molta il·lusió i m’han fet molt feliç.
Em queda encara una altra classe, els de 12 anys. Són els alumnes de l’escola primària que han passat a secundària, que es on vam començar amb l’Albert ara fa 4 anys.
Encara queden tres dies per acabar la feina programada, i tot va sortint, de tant en tant em desesperen una mica pero després sempre em donen alegries quan veig que al final acaban entenent-me.
Avui els operats de la setmana passada han marxat tots a casa, hauríeu de veure com ha deixat l’habitació qui l’ha netejat, feia goig de veure. Demà quan ingressin els nous malalts quirúrgics la trobaran com una patena. Fa tres anys no es netejava res, en sortien uns i hi entraven d'altres,  fins hi tot les papereres seguien plenes de la brutícia dels malalts anteriors i els orinals bruts corrien per terra.
Les coses han canviat i estic molt contenta.
El que no ha canviat és el sistema elèctric del país, seguim amb talls de llum i sense internet quasi bé a tota hora. Aixó depen del govern i no m’hi puc ficar, de moment…
A pesar de que som hivern, estem a 28 graus, ells tenen fred però jo estic desitjant el meu hivern, aquí no paro de suar.
Marta